Visió general de la prova pericial arquitectònica

Definició de perit.

Un perit expert, un professional que te experiència.

Perit es aquella persona que, sense ser part, emet declaració sobre dades de caràcter processal amb la finalitat de crear (provocar) la convicció judicial en un determinat sentit.

Deures del arquitecte perit.

El arquitecte perit, per tant si actua per designa judicial o davant d’un Jutjat o Tribunal, com si ho fa davant d’una Administració o Registre Públic, o per encàrrec d’un particular, te per funció elaborar un Informe o Dictamen que ha de servir per que el Jutge pugui formar la seva convicció judicial sobre la veracitat o falsedat dels fets adduïts per les partes, en base als coneixements científics, artístics i pràctics que li proporciona l’Arquitecte, qui prèviament ha de conèixer des del seu nomenament els fets sobre els que haurà de versar la prova, i analitzar la documentació que pugui haver en relació amb el que es sotmet a la seva perícia.

1. El perit ha de jurar o prometre dir la veritat i està obligat a actuar amb objectivitat, imparcialitat i independència en tot cas, inclús quan és designat per una de les parts.

2. L’acceptació pel perit significa el seu compromís de redactar el Dictamen amb les degudes garanties de independència i objectivitat, entre les que s’inclouen el reconeixement de no estar immers en situacions de incompatibilitat que puguin representar motiu de recusació o tatxa.

3. La acceptació del nomenament, exigeix que el perit tingui els coneixements específics i la competència necessària sobre els fets que es sotmeten al seu criteri.

4. A la rendició del dictamen, el perit haurà de entregar-lo al Tribunal i a les parts i respondre a les preguntes i aclariment que li siguin formulades.

Incompatibilitat, recusació i tatxa.

El perit no pot acceptar el nomenament si es troba en situació d’incompatibilitat i especialment si té vinculació o interès directe amb les parts en el assumpte, ni qualsevol circumstància que li pugui fer desmerèixer en el concepte professional, o altres causes que si restin objectivitat.

Criteris que orienten la pràctica de la perícia.

La pràctica de la perícia, de la que el perit es actor fonamental, serveix per orientar al jutge, propiciar la formació de criteri i la seva convicció sobre els fets que es sotmeten al seu judici.

El jutjador es per tant el “client intel•lectual del perit”.

Per l’estudi i anàlisi de la perícia i del treball del perit es segueixen els dos següents criteris:

Primer criteri

Els Jutges apreciaran la prova pericial segons les regles de la sana crítica.

Segon criteri

La força probatòria d’un dictamen pericial resideix essencialment, no en les seves afirmacions, ni en la condició o categoria del seu autor, sinó en la millor o pitjor fonamentació o raó de ciència. Conseqüentment d’aquest dos criteris es deriven les següents recomanacions:

- Recomanacions per a l’anàlisi d’un dictamen pericial

1. Concedir prevalença a aquelles afirmacions o conclusions dotades de major explicació racional, tècnica o científica.

2. Els tècnics més allunyats de les parts tenen una major credibilitat.

3. El dictamen ha de ser convincent i intel•ligible.

- Elaboració del dictamen pericial

Un cop acceptat el nomenament, el perit, ha de tenir present de quina manera serà llegit i analitzar el seu dictamen en el procés i quina es la finalitat essencial del mateix, (servir per que el Jutge pugui formar la seva convicció amb una apreciació correcta dels fets i sense perjudici de la regla de la sana critica) i haurà d’orientar la redacció en base als següents criteris:

 Competència.
 Independència.
 Objectivitat.
 Concreció.

Criteris i recomanacions per la redacció i emissió del dictamen.

 Criteri de competència

Es obligat que el perit tingui els coneixements necessaris i desenvolupi un estudi aprofundit del tema en qüestió, actuant amb prudència i rigor en tot el procés: informació, anàlisis, diagnosis, procediment, avaluació i conclusions.

 Criteri d’independència

Aquest criteri ens obliga a actuar amb plena independència i sense que en cap moment l’actuació com a perit pugui estar mediatitzada.

 Criteri d’objectivitat

Es essencial que el perit doni una visió objectiva i real dels fets en funció de les Normes vigents en el moment del projecte o de la construcció, i del seu desenvolupament en el temps, així com la “Lex Artis” aplicable en cada moment.

 Criteri de concreció

El perit ha d’explicar-se d’una manera concisa, concreta, i raonada, fonamentant les conclusions.

Aquests criteris genèrics d’actuació deriven en les següents recomanacions específiques pels dictàmens sobre lesions als edificis, però que són perfectament aplicables a la resta dels dictàmens que un perit pot haver d’afrontar.

Recomanacions relatives a la competència

1. Informació: La informació ha de ser veraç, contrastada, precisa.

2. Anàlisis: El perit ha d’efectuar un anàlisis científic de les qüestions: danys, patologies, causes, efectes, etc.

3. Coneixements: Cal tenir, necessària i obligatòriament, coneixements tècnics del ema que es tracta (si no es tenen, si sobre un tema o en relació amb algun aspecte, el perit no està seguir, o ho desconeix, té dues opcions):

a) Renunciar al dictamen al•legant que no és de la seva especialitat.
b) Buscar un col•laborador – especialista, que l’ajudi o il•lumini en aquest tema. Haurà de ser un especialista molt tècnic (el perit haurà de fer desprès de traductor en un llenguatge planer). En aquest cas, el perit ha de ser conscient que per raó de la dignitat de la seva professió assumeix i fa seu el recolzament que el seu col•laborador especialista pugi prestar-li, i només l’acceptarà si està convençut per raó de ciència, perquè en cas contrari, haurà de renunciar al dictamen.

4. Diagnòstic (tant l’anàlisi com el diagnòstic han de ser científics, la explicació planera). Coneixement de la normativa. El perit ha de conèixer les normes, siguin o no de obligat compliment i també les conseqüències del seu incompliment. També ha de contrastar respecte aquestes Normes, la bondat efectiva de la tecnologia projectada, la seva aplicació i manteniment adequat.

5. Coneixement de la normativa. El perit tindrà present que moltes Normes obligatòries permeten en fase de projecte i de direcció, un important grau de facultativitat. Si el perit considera que els criteris adoptats pel facultatiu, amb o sense justificació per escrit no són objectivament acceptables, ho farà constar de forma raonada (processos constructius, solucions tecnològicament més adequades, “lex artis”).

6. Metodologia. El perit ha de procedir amb mètode, aplicar una metodologia que permeti un seguiment racional del procés, que el portarà a les conclusions (mètode: antecedents, descripció, anàlisi, diagnosis, conclusions, avaluació).

7. La opinió del tècnic ha de ser contrastada amb dades objectives , com assaigs, procediments deductius, referències a normativa, i en definitiva en criteris fundats que justifiquin les conclusions a que s’ha arribat en el dictamen.

8. Procediment. El perit ha de conèixer el procediment legal que regula l’actuació del perito en el procés.

Recomanacions relatives a la independència.

1. No prendre-hi partit, renunciar si hom no se sent absolutament independent.

2. El perit no és un mercenari, és un tècnic al servei de la Justícia. La seva missió és, en tot cas, col•laborar amb la justícia.

3. Tot i actuant de part, no ha de magnificar ni minimitzar els defectes, ni ocultar informació bàsica de la que es tingui coneixement per raó de la seva tècnica.

4. Una sospita de parcialitat desqualifica plenament el Dictamen (i pot arribar a ser contraproduent per als interessos del nostre client).

Recomanacions relatives a l’objectivitat

1. Analitzar els aspectes tècnics des del marc Normatiu obligatori.

2. No considerar mai com a prioritària l’opinió personal per sobre d’una norma.

3. Destacar d’incompliment de Normes, però, quan s’escaigui, siguin o no d’obligat compliment, analitzar la tecnologia aplicada que resulti del projecte i/o de la direcció de les obres.

4. No es pot entendre com una opinió objectiva dóna per fet i sabut que determinades tècniques autoritzades provoquen problemes, si no es justifiquen adequadament en cada cas.

5. En defecte de norma no és subjectiu considerar criteris de bona construcció el que el perit utilitzaria en les seves obres, en lloc del que es considera pràctica correcta i corrent al lloc i al moment en que va ser construïda l’obra.

6. Comprovar les dates (les Normes canvien).

7. Si es fa un assaig s’ha d’assenyalar en quina mesura els resultats estan lluny del marc normatiu i les conseqüències d¡això en el temps del projecte, de la construcció i del procés.

8. Emprar els mitjans auxiliars i els assaigs necessaris, imprescindibles i suficients.

9. L’anàlisi d’elements (estructurals, instal•lacions, etc.) s’ha de fer sempre en relació al conjunt del qual formen part i no aïlladament i el perit ha de tenir en compte i expressar raonadament la seva transcendència.

10. L’aplicació de normes de càlcul donen dades de partida i hipòtesis racionals per als càlculs del projecte. Un cop realitzada l’obra no s’han de presumir aquestes hipòtesis normatives sinó que s’ha de comprovar si les situacions reals que en resulten són correctes. Per això, és necessari calcular càrregues i sobrecàrregues reals, resistència real del material, dimensions reals, etc., amb independència dels elements del projecte, perquè això comportarà l’atribució oportuna per part del jutjador de les responsabilitats corresponents.

11. La independència d’un perit està subjecta a la seva capacitat d’eludir pressions dels agents implicats en els processos. El perit, com a assessor del jutjador, és aliè a les parts litigants, i de cap manera s’ha de plegar a les seves pretensions. Por sentir-les però no ha de formar la seva opinió pel que li diguin, perquè actua en termes d’objectivitat i ha d’atenir-se a allò que consti al procés i a la seva ciència.

12. La importància dels reportatges gràfics és evident donat el seu impacte visual, però en ulls que els aprecien poden no estar previnguts front les instruccions poc ètiques de qui els van generar. Si una fotografia s’amplia molt (per exemple: una esquadra) és convenient disposar d’una referència de mesura (mil•límetres, centímetres o decímetres de mil•límetre). En un mateix edifici, una sèrie de fotografies intencionades pot servir per demostrar que tot està mal fet o que tot, pràcticament, és perfecte. El perit ha de racionalitzar aquest tema per il•lustració del jutge.

Recomanacions relatives a la concreció

1. Avaluació econòmica:

Cal avaluar econòmicament les reparacions, fer-ho amb criteris d’objectivitat, en el moment d’emetre l’informe, i aplicant els mòduls o preus de la construcció en aquell moment. Amb això el jutjador tindrà una orientació en els supòsits d’execució de sentència, atès el temps i mode en que es faci la valoració.

D’aquesta manera podran:

 Evitar-ne abusos.
 Es centrarà l’objecte que es discuteix.
 I fins i tot, potser es podrà propiciar un acord entre les parts.

Si es demanda en el procés, es necessari, i si no es demana, es convenient avaluar econòmicament el cost de la reparació que es proposa. Cal avaluar el cost de la solució tècnica idònia que sigui més econòmica i d’acord amb el marc de qualitat del projecte.

No és correcte millorar la qualitat constructiva original a costa d’un imputat, o d’un demandat.

2. Assenyalar si casa un dels defectes advertits ho és de:

 Projecte.
 Direcció, o.
 D’execució.

(si no es possible fer la distinció cal justificar-ho).

No es tracta d’una qüestió jurídica, sinó de una qüestió tècnica, obligada per la mateixa raó de la perícia. És per això que, si no és possible fer tal distinció, també és obligatori assenyalar-ho.

El que no ha de fer mai un perit es treure conseqüències i imputar cap tipus de responsabilitat ni culpa a ningú.

El perit pot expressar si el fet contemplat es pot considerar com a cas fortuït o de força major, ateses les circumstàncies i fets concurrents.

S’ha de tenir en compte que determinades patologies també poden ser atribuïbles a:

- Causes fortuïtes.
- Força major
- Mal ús.
- Falta de manteniment.
- Conservació inadequada.
- Acció pròpia
- Altres causes.

Recomanacions ètiques o d’actitud professional.

1. Les solucions tècniques de reparació proposades han de tenir un nivell de qualitat igual a la del projecte inicial.

2. No és correcte incrementar la qualitat d’un edifici a càrrec d’un condemnat. Tampoc no ho és aplicar solucions amb excés de prudència o per protegir-se millor un mateix, si això suposa un cost addicional.

3. Utilitzar criteris d’opinió basat en fets coneguts i concrets, no en especulacions no contrastades d’allò que esdevindrà en el futur no contrastades amb fets reals.

4. Això normalment, no és un plantejament acceptable en un dictamen tècnic, excepte si es tracta de qüestions molt conegudes i comprovades per llargues experiències.

5. Evitar afirmacions que siguin desqualificadores (pel perit, pel dictamen, pels agents).

6. En temes estructurals o de seguretat: no alarmar, no intranquil•litzar, assenyalar ponderadament la transcendència.

7. No menystenir el treball d’un company: desqualificarà el Dictamen. El perit ha de mantenir amb justesa el llenguatge i l’actitud.

8. S’ha de parlar sempre amb l’arquitecte de l’obra, i també amb altres agents intervinents, perquè puguin exposar els antecedents.

Formalització de diferents tipus d’encàrrec de dictamen

L’encàrrec d’arbitratge amb la nova Llei d’Enjudiciament Civil pot venir directament del particular, novetat “revolucionària” ja que permet establir una relació perit – part – advocat, molt diferent a la que deriva d’un peritatge nomenat directament pel Jutjat. És evident que el perit “nomenat de part” pot assessorar a l’advocat durant tot el procés i pot fer una funció que va molt més enllà de la simple elaboració i emissió del dictamen.

Està clar que la competència d’aquest perit també serà diferent si es actor o demandat, ja que com a demandat tindrà com a funció principal moltes vegades “destruir” el dictamen acompanyat per la part actora.

Si el perit es nomenat directament pel Jutjat, és evident que la relació amb les parts i els seus advocats no pot ser la mateixa. Ni s’ha triat voluntàriament el perit, ni la confiança i proximitat pot ser la mateixa. També és cert que el perit nomenat directament pel Jutjat, normalment disposarà de major credibilitat i presumpció d’absoluta neutralitat. Ara bé, la valoració del Jutge és lliure, i pot acceptar les conclusions tan del perit de part que d’un perit nomenat directament pel Jutjat.

Un peritatge d’una gran rellevància és el que es pot acordar com a diligència final. El Jutge, celebrat el judici, quan hi ha dubtes tècnics molt importants pot decidir el nomenar un perit que moltes vegades serà “diriment”.

Tot el que s’ha dit fins ara es pot extrapolar a la resta de jurisdiccions (contenciós administratiu, penal i social) però amb una precisió: en un procés penal el perit nomenat pel Jutjat sempre disposarà d’un grau de transcendència i imparcialitat majors.

Respecte al cobrament dels honoraris, en cas de nomenament “particular”, existeix una llibertat absoluta de pacte entre la part i el seu perit. En el supòsit de nomenament pel Jutjat, el import dels honoraris queda establert pel propi perit (en teoria conforme normes orientadores del Col•legi) i és el Jutjat el que requereix a les parts pel immediat pagament de la provisió de fons, i en el seu cas de la liquidació definitiva posterior.

En el supòsit que un dels litigants pugui gaudir del benefici de la justícia gratuïta, només podrà fer servir els perits nomenats pel Jutjat i el pagament d’aquest correrà a càrrec, a Catalunya, de la Conselleria de Justícia (tema que implica lentitud i moltes vegades uns honoraris ridículs).

Tipus de dictàmens segons temàtica:

1. Relacions de la construcció: el perit dictamina sobre l’origen, naturalesa i abast de les patologies constructives i la responsabilitat tècnica (mai jurídica) dels diferents agents que intervenen en la construcció; i proposa la reparació de les patologies i quantifica el seu cost.

2. Relacions de veïnatge, servituds i immissions: es pot dictaminar sobre la realitat tècnica relativa a diverses finques, examinant els antecedents, el cadastre, la realitat física...

3. Urbanisme: dictàmens sobre Dret Urbanístic. La interpretació tècnica de normes urbanístiques frega moltes vegades la competència del Jutge (i, tot s’ha de dir, moltes vegades ajuda als propis jutges).

4. Valoracions: dictamen sobre qualsevol tipus de valoració relacionada amb l’arquitectura, bàsicament valoració d’immobles. Moltes vegades l’arquitecte aporta un “plus” al jutjat que no pot aportar un agent de la propietat immobiliària, per quan només el primer pot entrar en temes tècnics i pot anar molt més enllà del teòric – i sempre discutible – preu de mercat.

5. Altres: els potencials dictàmens d’un arquitecte davant la jurisdicció són moltíssim. La jurisprudència contempla peritatges tan variats com determinar si tècnicament el venedor d’un pis podia tenir constància de la presencia d’aluminosi en el moment de la venda, fins a un peritatge sobre danys ocasionats per un arrendatari, passant per un dictamen que la seva temàtica quedi només reduïda a “deslegitimar” tècnicament un primer dictamen o analitzar les mesures de seguretat d’una obra.

PERE GONZALEZ – NEBREDA DAVID JURADO BELTRAN
Arquitecte Advocat
President de l’Agrupació d’Arquitectes Assessor legal de l’Associació
Experts Pericials i Forenses de Perits judicials i forenses.