CONFERENCIA PRONUNCIADA PER JOAQUIN DE MIQUEL AMB MOTIU DEL 25 ANIVERSARI DE LA SEVA PROMOCIÓ COM A ADVOCAT I EN NOM DE TOTS ELS COL.LEGIATS

Excma. Sra. Degana i amiga Sílvia, Honorable Consellera, Il•lustríssims membres de Junta, companys i companyes, familiars i amics,

Fa 25 anys, carregats d’il•lusions i de pors, entravem a aquesta casa per complir un tràmit imprescindible, un tràmit necessari per poder fer d’advocats: la col•legiació.

A l’any 1983 el degà, l’Antoni Plasencia, rebia personalment als nous col•legiats, al petit despatx que hi ha sobre el pati de columnes, i ens entregava en ma el nostre carnet de col•legiat.

A partir d’aquell moment ja podíem començar a fer mal pels jutjats, i apuntar-nos al torn d’ofici, que era la veritable escola de pràctica jurídica per els que començàvem.

En aquell moment no teníem ni borsa de treball, ni campus, ni màsters.

La nostre formació la forjàvem dia a dia, agafant cada cas com un examen de la no llunyana facultat, estudiant, invertint hores i hores en la nostre magnífica biblioteca, i fent “sablazos” jurídics als advocats veterans que es deixaven.

Bona part de nosaltres va començar treballant per altres advocats o despatxos gratia et amore, amb la percepció de que la formació, l’experiència, i la petita retribució que els mes afortunats rebien, eren una justa contraprestació als nostres serveis. Si mes no, fa 25 anys era quasi l’única forma de posar-hi una base sòlida, un bon fonament pel que desitjàvem, ser advocats, ser uns bons advocats.

Del meu pas per la Junta de Govern tinc una dada gravada en la memòria: actualment i des de fa ja uns anys, dels joves que es col•legien cada any, al cap de 5, tan sols el 50% continuen col•legiats.

Un 50% de baixes es un parte de guerra esfereïdor. El drama humà que hi ha al darrera d’aquesta dada te moltes cares i histories diferents, però en la majoria dels casos uns elements comuns: be la impossibilitat de guanyar-se la vida fent d’advocat, o de aguantar la pressió que l’exercici d’aquesta professió comporta.

I a l’altre banda estem nosaltres, que som uns autèntics supervivents.

Val a dir que hem d’agrair al col•legi aquest homenatge, però també es cert que ens ho mereixem, que caray, i no pels 15.000 euros que portem pagats de quotes, si no per que no ha estat fàcil arribar-hi.

Hem hagut de lluitar contra els propis clients, que per que compren el nostre temps pensen que som com un taxi al que es pot cridar i aturar a qualsevol hora del dia i de la nit, per acabar discutint al final el preu de la carrera.

Hem hagut de lluitar contra l’administració de justícia, tractant d’entendre un funcionament tan defectuós que ens sorprèn cada dia, i que cada dia ens costa mes d’explicar als propis clients. Com si li pot explicar a un client que si no hem pogut fer aquella gestió que ens demanava al jutjat ha estat per que estaven fent “alarde”. Alarde de que? Ens preguntarà ell.

Fa 40 anys el Degà Roda i Ventura va morir d’un infart com a conseqüència del disgust que li va donar el jutge de guàrdia, del maltracta verbal i menyspreu al que el va sotmetre passant per sobre de la seva condició de degà, i sobre tot, d’advocat. Val a dir que en aquest aspecte la situació no ha millorat gaire.

Jo no se que els hi expliquen a la Escola Judicial a les noves promocions de jutges respecte a com han de tractar als advocats, però cada dia es fa mes feixuc aguantar amb bona cara i un somriure el to, el volum, els sermons i la subversió de l’ordre processal que hem de suportar. L’interes del client es probablement el que ens frena.

Si pregunteu als advocats “de trinchera” tots coincidiran en dir-vos que aquest es un problema que els preocupa i molt. Aquesta Junta i les que vindran en el futur tenen el repte de millorar aquesta situació. Les anteriors hem temo molt que varem fracassar en l’intent.

Jo sempre li dic a la meva sòcia, quan torna deprimida i cansada d’un judici en el que ha hagut que suportar totes aquestes actituds d’un jutge que podria ser el seu fill o la seva filla, que els homes tenim avantatge en aquestes situacions, per que la majoria hem fet la mili. Com a mínim la majoria dels que estem avui aquí.

I hem estudiat molt, i no tan sols en aquelles matèries que ens son pròpies. Quan ja pensàvem que ho sabíem tot del dret penal o processal, ens hem reciclat de dalt a baix.

Però es que, a mes a mes, som una professió veritablement multidiciplinar: amb cada cas en el que ens hem vist embolicats em estudiat medicina, arquitectura, psicologia, comptabilitat, ingenieria, i totes aquelles matèries de les que hem necessitat uns coneixements mínims per dur a terme la nostre feina com bons professionals i com a persones decents.

I hem assistit a un desenvolupament tecnològic al que hem perseguit per darrera, sempre amb la llengua fora. L’informàtica i les comunicacions ens han fet esclaus seus, i malgrat que tots els avenços, comoditats i estalvi de temps ens feien sempre pensar que ens servirien per plegar abans de la feina i poder tornar abans a casa, la realitat ha estat justament la contraria. Al menys hem aconseguit que les nostres secretaries visquin millor.

I ja per acabar no puc deixar de fer esment del sacrifici que aquesta professió comporta per la nostre vida familiar. Les nostres parelles i els nostres fills han patit al llarg d’aquests 25 anys les nostres absències, els nostres mals humors, els nostres silencis, creient-nos moltes vegades el melic del mon per aquell cas, per aquell client que s’hi jugava la llibertat o el patrimoni, no entenent que en arribar a casa ens molestessin amb aquells problemes domèstics que ens semblàvem insignificants davant dels assumptes tant importants que portàvem entre mans. Jo personalment he anat al llit amb la majoria dels meus clients.

I així, sense adornar-nos, dia a dia ens hem perdut moltes coses realment importants, per que, tal com va dir John Lennon, “la vida es allò que ens passa mentre anem fent plans”.

Avui tinc aquí els meus tres fills, i en 25 anys es la primera vegada que hem veuen vestit amb el mono de la feina: si fills meus, no es per que sigui carnaval, es que jo hem guanyo la vida vestit d’aquesta guisa, per que soc advocat.

El Col•legi ha canviat molt en aquest darrers 25 anys. Ja no tenim piscina, però hem crescut en espais i serveis. I especialment en l’actiu humà que suposa aquest magnífic personal que tenim, i que seria la enveja de qualsevol empresa.

I ho dic des de la perspectiva del que ha participat casi des de el primer dia a la vida col•legial: com a president del Grup d’Advocats Joves, com a membre i president de la Comissió de deontologia, com a membre de Junta i com a Secretari del Col•legi.

Tot això ha estat interessant i enriquidor per a mi, però haig de dir que si de alguna cosa guardo un record veritablement càlid, humà, i entranyable, és del meu pas per la magnífica Coral d’aquest col•legi. Per que al final son les relacions humanes i amb altres companys les que ens omplen i ens fa ser millor persones.

I en aquest sentit vull fer un únic i carinyòs retret, un prec a l’actual Junta: heu de fer alguna cosa per que el Col•legi sigui, o torni a ser el punt o el lloc de trobada entre companys, un espai amable on poder compartir moments d’oci, de diversió i d’activitats que alimentin l’esperit. I no parlo de organitzar festes o sopars. Cal posar una mica d’imaginació. Em sap greu dir-ho, però el Col•legi s’ha tornat una mica avorrit.

Les celebracions com aquesta ens serveixen per fer una aturada mentre pugem al cim, i per mirar al darrera i sentir-nos orgullosos del camí recorregut, i per, tot i recordant algunes ensopegades, notar aquella satisfacció de la bona feina i dels objectius assolits, i per ser conscients de que estem a aquesta professió no per que “no sabemos hacer otra cosa”, com diuen alguns, si no per que ens apassiona fer d’advocats, ens apassiona la nostra feina, i poder dir això avui en dia es realment un privilegi.

Ara, 25 anys després de començar entenc al meu fill quan, als seus 8 anys, davant la pregunta “que vols ser quan siguis gran”, va contestar: “jo, de gran, treballaré, o seré advocat com el meu pare”.

I be, tan sols ens resta agafar aire i continuar tirant endavant, potser amb mes serenitat i mes seguretat que fa 25 anys, nosaltres mes calbs o amb el cabell mes gris, alguns amb la toga mes estreta. D’elles no diré res, per que, punyeteres, sembla que hagin fet una pacte amb el diable.

I d’aquí 25 anys ens retrobarem quan celebrem els 50 anys de col•legiats, al peu del canó, per que, tal com hem va dir un advocat veterà quan hem vaig col•legiar, “els advocats morim fent repreguntes”.

Moltes gràcies i felicitats.