“ON SÓN ELS FISCALS?”

On són els fiscals? L’agressor del tren no va ingressar a la presó perquè no es va citar el fiscal a la seva declaració, i per tant no va poder demanar-lo.

L’absència dels fiscals en aquells procediments en els quals la llei exigeix la seva presència és la norma habitual: cada vegada que un procés judicial afecta menors o incapaços (la majoria de processos de separació o divorci, per exemple), gairebé mai hi és present el fiscal.

De vegades excusa la seva assistència, però generalment no. Amb l’excepció dels jutjats de família de Barcelona cabdal, on gairebé sempre podem comptar amb la presència i participació dels fiscals durant els judicis (certament ajuda que la fiscalia estigui en el mateix edifici), en la resta de jutjats (Sant Feliu. Sant Boi, L’Hospitalet, Mataró, Arenys, Manresa...) són éssers virtuals.

Una vegada celebrat el judici se’ls envia l’expedient i el CD amb l’enregistrament. I al cap de dies, setmanes, o mesos, presenten un escrit, que han preparat sense moure’s del despatx, proposant la sentència que s’ha de dictar en aquells temes que els competeixen segons a llei: custòdia dels fills, visites, ús de l’habitatge, aliments. Els advocats ens hem acostumat a això i en general no els trobem a faltar. El problema és que últimament ha augmentat el nombre de jutges substituts, que no són més que llicenciats en Dret que no disposen de treball fix ni de despatx propi, i als quals un mínim currículum els permet asseure’s a jutjar.

Amb honroses excepcions, van força despistats, i cada vegada més sovint es limiten a afusellar la petició del fiscal confiant en el seu criteri. Al cap i a la fi se suposa que el fiscal ha tret unes oposicions igual de difícils que les d’un jutge. Pensen que així no s’equivocaran, cobreixen l’expedient, i cobren per sentència dictada. El resultat final és que la sentència l’haurà posat una de les parts en el procés, el fiscal que no ha estat en el judici, i mai sabrem si haurà visionat el CD o s’haurà llegit l’expedient en diagonal. En els jutjats hi ha una dita, que en alguna ocasió l’hi he sentit a algun jutge: els fiscals mai no moren, perquè no poden passar a millor vida.

JOAQUIN DE MIQUEL SAGNIER
“La Vanguardia”, 27 d' octubre de 2007